"Als camps de futbol no haurien d'existir grades darrere de les porteries…”
perJordi Blasco Garí. Acadèmia ETTEP / HO Soccer Academy
No és gens difícil anar a un camp de futbol i trobar el pare o la mare del porter darrere de la mateixa porteria. Es dediquen a dirigir totes les intervencions de l' infant, sense deixar-li opció de tenir iniciativa i, en cas d' error, recriminen la seva actuació per no obeir a les seves ordres.
Si bé volem formar jugadors que siguin creatius, que pensin per ells mateixos, que siguin atrevits… amb aquest llançament massiu d'ordres no se'ls està permetent que desenvolupin aquests comportaments. És fonamental que conceben l' error com a part de l' aprenentatge, com una nova oportunitat de continuar millorant, no només els mateixos nens que només volen divertir-se jugant al futbol, sinó també els pares.
¿Prioritzem la formació o la victòria? Són molts els pares i les mares que afirmen que apunten als seus fills perquè practiquin algun esport o, com sembla ja estar de moda, que aprenguin uns valors, però això no és el que realment demostren la gran majoria cada cap de setmana. Segons la meva opinió, i pel que he contemplat al llarg de la meva experiència en aquest esport, en el moment en què recriminen una decisió de l' àrbitre o exigeixen el rendiment dels jugadors estan anteposant el resultat. Han de saber que amb la victòria no es demostra que els jugadors són millors o pitjors, ni que estan aprenent més o aprenent menys. La formació és el procés d' aprenentatge del dia a dia i, com a referència que som tots per als mateixos jugadors, el comportament de tècnics, mares i pares ha de ser exemplar, sent respectuosos en tot moment.
Posant el punt de mira en la figura del porter, és cert que un error pot passar menys desapercebut que el de la resta de jugadors, fins i tot pot resultar un gol per a l'altre equip. La transcendència d'aquests errors recau en la importància que li donem al resultat. Si atenem la formació, aquest desencert suposa una maragda oportunitat per aprendre. En canvi, si es focalitza l' error i se li recrimina al porter com a responsable, les ganes de gaudir i l'autoconcepte descendiran fins a ser completament nuls, així com la pressió, inseguretat i els nervis que augmentaran, fins i tot fins a aconseguir que el porter vulgui abandonar aquesta posició, o bé, vulguin deixar-se el futbol per no veure's capacitats per jugar.
M'agradaria mostrar diferents frases cèlebres que tothom pot reconèixer haver escoltat durant el partit o en finalitzar-lo. Expressions com: ¡Aixeca el genoll, que la noti el davanter! ¡Sal! ¡Colpeja amunt! ¡Però grinyola més, demostra qui mana! I la més repetida: ¡Aquesta era teva!
¿Ningú té en compte que són nens que estan aprenent a jugar i tenen tot el dret a equivocar-se? Amb les frases anteriors només s'aprecien dues coses, i completament negatives: es fomenta la violència i no es permet la decisió del.
Si bé és cert que volem que aprenguin, disfruten, es formin en valors… el primer que s' ha de permetre és l' error sense conseqüències negatives posteriors. ¿És tant demanar que puguin pensar, decidir i executar per ells mateix, sense estar influenciats pel que senten a la seva esquena?
Si ho comparem amb l'escola, davant d' un control, els mestres no faciliten les respostes als alumnes, sinó que es disposen a analitzar tot allò que han après i quins aspectes han de reforçar. En el futbol passa el mateix, és a dir, si no els deixem que decideixin per ells mateixos mai van a aprendre a jugar per si sols, sinó que es limitaran a complir ordres sense entendre, en la gran majoria dels casos, el perquè del que fan.
Sincerament, encara perdo més les ganes de seguir en el futbol quan em disposo a gaudir observant els més petits jugant amb els seus amics i tinc que escoltar crits dels tècnics dirigint contínuament les accions a realitzar fins i tot abans que els mateixos jugadors el percebin, o als pares esquerdar l'àrbitre quan un nen enderroca innocentment i sense cap maldat un adversari, fins i tot un rigorós fora de joc. És molt trist i decebedor el veure un pare
cabrejat i a un porter desanimat, frustrat, just a la mateixa porteria, perquè no ha sabut fer el que se li ha dit a crits que faci.
El meu consell és molt clar i concís: al·lèrgic de darrere de la porteria, no li diguis el que ha de fer en tot moment. Simplement, gaudint jugar al teu fill/a, divertint-se amb els seus companys, aprenent els valors que aquest esport ens brinda. I en acabar el partit, no li matxes si no ha estat encertat, pregunteu si ho ha passat bé, deixeu-li que et compti el que ha sentit durant el joc, les seves impressions… És així com desapareixerà la por a fallar, aquesta tensió
quan s'aproxima el cap de setmana que impedeix gaudir d'aquest esport.
M'agradaria acabar amb una petita frase pròpia que passa pel meu cap dissabte rere dissabte: No juguis per ells, deixeu-los que s' equivoquin, al cap i a la fi, són només nens.
