ElClub de Futbol Popular Orihuela Esportiva, de la Primera Regional, ha sorprès en les últimes hores amb el disseny de la seva segona equipació per a la temporada 2019-2020. Amb la mateixa el club alacantí preténretre homenatge als combatents de 'La Nueve’, la companyia integrada per republicans espanyols que va lluitar a la Segona Guerra Mundial com a part de la 2.ª Divisió Blindada de la França Lliure, coneguda com a 'Divisió Leclerc'. És el particular homenatge a aquells espanyols que van lluitar i alliberar #Paris del nazisme. Entre ells, Amado Granell, oriolà d' adopció, qui va integrar i liderar una de les seccions de la "Nou". Amado Granell, burrianenc de naixement,
Coincidint amb que aquests dies s'està celebrant el75 aniversari de l'Alliberament de París de l'ocupació alemanya, el club ha volgut fer públic el seu segon uniforme. Un homenatge als espanyols que van contribuir decisivament a l'alliberament de la capital francesa a l'estiu de1944.
L'elàsticaincorpora il·lustracions basades en la novel·la gràfica 'Els solcs de l'atzar', de Paco Roca, com el mateix club ha explicat en el seu comunicat oficial a través de les xarxes socials.
Diari Llevant ahir publicava la gesta
París ha commemorat el 75.º aniversari del seu alliberament de l'ocupació nazi. A la tarda nit del 24 d'agost de 1944, una unitat d'elit va entrar a la ciutat. La dotació, però, no estava integrada per soldats francesos, com es creia al país veí fins fa poc, sinó per republicans espanyols. Era 'La Nueve’ i al capdavant d'ella hi anava el burrianenc Amado Granell.
Una fotografia en un ajagut retall de diari va ser la clau per desmuntar la interessada versió oficial. Il·lustrava la portada del diari Libération del 25 d'agost de 1944 sota l'eloqüent «¡Ja han arribat!» del titular. Es comptava que un soldat americà havia estat el primer a arribar a l'Ajuntament de París i semblava ser l'uniformat que apareix amb Georges Bidault i Henry Rol-Tanguy, caps de la Resistència. però, en realitat, era de Borriana i s'anomenava Amado Granell.
Nascut a 1898, sempre va conservar aquell tros de paper. «Sense aquella foto a la portada, Granell no hauria existit i 'La Nueve’ no hauria entrat la primera», sentència Evelyn Mesquida, autora de La Nueve, els espanyols que van alliberar París, que està convençuda que hi ha altres documents retinguts als arxius oficials francesos que haurien permès reparar abans l'oblit.
Durant sis dècades, la història del país veí l'únic que havia admès era que un dels seus compatriotes, Raymond Dronne (que podria ser el Bronne que es nomena a la portada), havia estat el primer a entrar a París al capdavant d'una unitat avançada.
Però no era una unitat qualsevol. Era la Novena Companyia de la II Divisió Blindada de l'exèrcit de la França Lliure, és a dir de la Divisió Leclerc (pel general que la comandava). Va ser coneguda sempre com La Nueve, doncs estava integrada gairebé exclusivament per exiliats republicans espanyols, tot i que al capdavant hi havia el capità Dronne.
Era la unitat que sempre anava davant en les batalles i gaudia de la total confiança de Leclerc. «Aquests homes donen por a tothom, però són bons soldats. Vostè se les apanyarà», li va dir a Dronne quan li va posar al capdavant l'estiu de 1943 encara al nord d'Àfrica.
Aquell 24 d'agost de 1944, el general, ignorant el mandat estatunidenc d'esperar, li va donar l'ordre a Granell, i La Nueve va entrar a París amb dues columnes diferents, una amb Dronne al capdavant i una altra amb el valencià. La ciutat no estava alliberada i, tot i que jalejada, la seva entrada no va ser un passeig. «Una columna d'acer envoltava París, hi havia combats a les rodalies de la ciutat i a dins hi havia 20.000 soldats alemanys armats. La Resistència pretenia alliberar París, però amb els homes que tenien podien haver estat eliminats en una hora. Mai va ser una casualitat que ells fossin els primers. Leclerc envia a 'La Nueve’ perquè saben lluitar en mode guerrilla com cap», apunta Mesquida. En les següents hores, ho confirmarien.
Amb l'ajuda d'una Guia Michelín i d'un civil francès, Granell va ser el primer a arribar a l'Ajuntament amb blindats amb eloqüents noms com Guadalajara o Terol. Poc abans va enviar un telegrama a Leclerc demanant reforços que va ser ignorat. Allà els esperaven els caps d'una Resistència que havia començat a plantar cara obertament a l'exèrcit nazi dies enrere. Només es coneix una entrevista a Granell, la que li va fer Vicente Talón per a Poble en 1970, i en la qual repassava les seves vivències i va parlar d'aquella trobada.
«Bidault es va empènyer a saber les forces amb què comptava i jo ho vaig ocultar per evitar que cundés el pànic. Érem tan sols 120 homes i 22 vehicles. Amb aquella força no teníem ni per tapar les boques de metro que ens envoltaven», recordava. Van ser també soldats espanyols al seu comandament els que van capturar l'Estat Major alemany, amb el general Dietrich von Choltitz al cap.
Tanta era la confiança en ells, que La Nueve es va convertir en la guàrdia del general Charles de Gaulle, líder de la França lliure, a la seva arribada a París. Tant era el respecte que els tenien, que van ser ells els que el 26 d'agost van obrir com a escortes del futur president la Desfilada de la Victòria. Ho van fer, com sempre, amb banderes republicanes espanyoles en els seus blindats. Fins i tot llavors van haver de repel·lir escarafalles alemanyes.
Que fos el tinent burrianenc qui encapçalara la marxa tampoc va ser casualitat. El seu paper, d' enllaç entre Dronne i la tropa, era clau. «Era una figura de consens, allà hi havia anarquistes, comunistes, socialistes€ Abans que ell n'hi va haver d'altres i els van treure perquè no els obeïen. A ell el respectaven profundament. Només obeïen quan comprenien el que se'n volia, però un cop aquí eren imbatibles», assenyala l'escriptora.
Sereno i reservat, el respecte, compte, se l'havia guanyat. «Sempre anava en cap i això ho respectaven molt. En la batalla era valenta i ferma, amb un coratge extraordinari. D'aquí que quan Leclerc li va donar la Legió d'Honor li digués que com aquesta medalla havia estat creada per als valents, ningú com ell per tenir-la. Era just i sabia unir el grup», apunta.
Són diversos els membres de La Nueve que van relatar com, camí de Normandia, van arribar abans de temps a l'escenari d'una batalla i els avions americans els van començar a bombardejar confonent-los amb l'enemic. «Granell va sortir corrents per col·locar els senyals d'avís. Els seus homes ho van viure amb l'horror de pensar que l'anaven a matar i amb la idea que els va salvar la vida», rememora. Quan va deixar la companyia, Dronne va assegurar que se n'anava part de l'ànima de La Nueve.
Però malgrat la seva privilegiada posició en aquella desfilada, De Gaulle ja havia posat en marxa l'operació que durant dècades els esborraria de la història per evitar una guerra civil francesa. Va ser la nit del 25, amb el seu històric: «¡París ultratjada! ¡París destrossada! ¡París martiritzada! però París alliberada per ella mateixa, alliberada pel seu poble, amb la col·laboració dels exèrcits de França, amb el suport i la col·laboració de tot França». Després d'algun discret reconeixement anterior, no va ser fins a l'any 2014 quan el president francès François Hollande va admetre públicament que els primers soldats a entrar van ser els espanyols.
Una vida de pel·lícula
De sòlids ideals republicans, Granell, que havia participat en la Guerra del Riff, es va unir a l'Exèrcit de la República després del cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 i després de combatre tota la contesa va deixar Espanya a l'Stanbrook, l'últim vaixell que va sortir d'Alacant. A Orà, va passar per camps de treball abans d'integrar-se primer a les files anglo-americanes i després a les franceses impulsades per De Gaulle.
Després de l'alliberament de París, va seguir uns mesos al capdavant de La Nueve i va arribar a rentar-se les mans al Rhin, com s'havia promès en arrencar la guerra, però va deixar la companyia abans que aquesta completés la seva llegenda en la presa del niu de l'àguila de Hitler.
Com la resta de republicans, va viure amb decepció que els aliats no tractessin d'alliberar Espanya. Durant uns anys es va quedar a París i es creu que va fer d'intermediari entre els dirigents republicans exiliats i Joan de Borbó. Malgrat la falta d'èxit d'aquests plans per apartar Franco, es dona per segur que el comte de Barcelona va ser el seu tret per tornar a Espanya.
Ho va fer en 1952 i va acabar regentant una botiga d'electrodomèstics a Alacant amb la seua nova parella. D'allà va sortir cap a València el 12 de maig de 1972 per tractar de solucionar al consolat francès problemes amb la seva paga, però un accident de trànsit va acabar amb la seva vida. Una vida de pel·lícula. Però és que, com diu Mesquida, «cada membre de 'La Nueve’ mereix una».
