Amb el Campionat de Copa es van iniciar a Espanya els campionats de caràcter nacional. Van tenir el seu inici amb l'anomenat "Concurs Madrid” a 1902 amb motiu de la coronació d'Alfons XIII. Aquest es va considerar el primer torneig de Copa, encara que el rei no va donar el trofeu fins a l'any següent., per això la denominació de Copa del Rei, si bé després de la guerra civil es va anomenar Copa del Generalíssim, tornant a la denominació de Copa del Rei quan a la mort de Franco va tornar la Monarquia.
Els primers anys, la Federació convidava els clubs que volguessin que anessin a Madrid per prendre part a la competició., però a partir de 1.909 es van establir les primeres normes amb què es fixa la participació dels campions regionals, ja que encara no existia la Lliga. Més tard amb la creació del torneig, s'eliminarien els campions regionals començant la participació dels equips de primera divisió i de segona i en els darrers anys els de segona B.
La primera vegada que el Castelló participa a la Copa és la temporada 1.927 en la seua condició de subcampió regional juntament amb el València, quedant agrupat al segon grup amb l'Europa i Cartagena. Els albinegros van guanyar per 1-0 al Cartagena al Sequiol i van perdre a la primera volta al camp de l'Europa per 4-1 marcant els quatre gols el davanter català Cros. A la segona volta , a Cartagena es va perdre per 1-0 i encara que es va guanyar a l'Europa per 2-1, en camp propi, es va haver de disputar un desempat a Madrid, que va guanyar l'Europa, amb gols d'Alcázar i també de Cros, de manera que aquest equip aconseguia el primer lloc del grup.
Aquells anys el Castelló va reunir un gran equip, cosa que li va permetre aconseguir el campionat i el subcampionat regional en diverses ocasions.. Al començament de la temporada de 1.928, el 3 de juliol l'equip albinegre va començar guanyant a Mestalla el València per 2-6, el que va valer perquè el "Diari de Castelló” publicarà aquesta informació: “El Castelló talla les cabelleres al lleó de Mestalla a la seva gàbia”.
A la Copa de 1929 el Castelló es va enfrontar a la Cultural Lleonesa al Sequiol, que aquell dia estava convertit en una autèntica llacuna, a qui va guanyar per quatre gols a dos. A la tornada, la Cultural va vèncer per només 2-1 de manera que el Castelló es va haver d'enfrontar a l'Elx, al que va derrotar al Sequiol per 5-0 amb dos gols de Montañés i altres de Bellés, Pascual i Martinez i al qual tornaria a derrotar a la ciutat il·licitana per 0-2 amb gols de Montañés i Bellés..
A quarts de final va jugar amb l'Atlètic de Bilbao. La presència dels blanc-i-vermells de San Mamés va despertar a Castelló un gran interès, fins al punt que dues mil persones van anar a rebre'ls a l'estació del tren, perquè aleshores els equips viatjaven amb ferrocarril. Fins i tot va acudir a donar-los la benvinguda l?alcalde Manuel Lillo, celebrant-se un concert en el seu honor a la plaça Castelar i fins i tot es va convidar el president del club que pronunciés una conferència a l'Ateneu. En aquell primer partit el resultat va ser d'empat a dos gols després que els visitants es posessin 0-2 al marcador, igualant a dos Pascual i Martínez.
Igual que van fer els aficionats castellonencs en aquesta anada,els bilbaïns van dispensar als albinegros una gran rebuda a la tornada, malgrat que el tren que els portava a Bilbao va arribar a dos quarts de nou de la matinada. L'endemà van organitzar per a l'expedició albinegra una partida de pilota, una excursió per la costa, els van regalar xapeles i els van oferir un sopar després del partit que va concloure amb 2-1 marcant el gol castellonenc Mauri.
Amb els bilbaïns, anys més tard, a la temporada 1972-73 disputaria la final de Copa per única vegada a la seva vida a Madrid perdent per 2-0.
Al Campionat de Copa de 1.930 el Castelló acabava de pujar a segona divisió i va guanyar l'Atlètic de Madrid a la primera eliminatòria gràcies a un gol de Capelles per la mínima diferència. En el partit de tornada gràcies a un gol de Martínez va obligar a anar a un partit de desempat.
Es va jugar al camp de l'Espanyol i el Castelló va donar la gran campanada guanyant ni més ni menys que per 7-1 amb gols de Montañés, Capelles, Martínez (2), i Arróniz.
Tot i aquest èxit i de guanyar al partit següent per 0-1 en vuitens de final al Real Unión per 0-1 al seu camp, en el partit de tornada al Sequiol va perdre per 0-2, quedant fora de la competició.
A la Copa de 1.931 es va enfrontar en setzens de final al Palma de Mallorca perdent per 1-0 a les illes però guanyant per 3-0 al Sequiol amb dos gols de Montañés i un de Martínez.
A vuitens de final va perdre a Sevilla per 3-1 però va guanyar al Sequiol pel mateix resultat a favor seu, amb la qual cosa va haver de disputar un desempat que van guanyar els albinegros per 2-1 amb gols d'Arróniz i Mora, amb el que va passar a quarts de final, jugant contra el Logronyo guanyant al Sequiol per 2-0 però perdent a la capital de La Rioja per 3-0.
L'any següent a 1932 el Castelló en setzens de final va guanyar al Sequiol al Múrcia per 3-0, perdent a la volta per 3-2 amb la qual cosa va disputar vuitens de final, enfrontant-se al Donostia al Sequiol davant el qual va perdre per 2-3 i més àmpliament en el partit de tornada per 8-1.
Al campionat de 1933 es va enfrontar a la primera eliminatòria de setzens al Constància empatant a l'anada a un gol i guanyant a la tornada al Sequiol per 3-2. A vuitens de final l'Sporting va guanyar a l'anada per 5-0 ia la tornada el Castelló només va guanyar per 3-2.
En els anys següents l'equip albinegre no va participar en la competició copera unint-se els anys de la desaparició del club després dels greus incidents després d'un partit contra l'Oviedo al Sequiol amb un arbitratge parcialíssim de l'aragonès Ostalé.
La participació més destacada del Castelló en aquesta competició va ser a la temporada 72-73 arribant a la final de la que ens ocuparem després, però vull significar que a partir de 1967 comença una bona participació albinegra al torneig del K.0. Així aquell any, entra a jugar com un dels setze clubs del segon grup de la segona divisió, disputant una fase prèvia en què guanya al Langreo al seu camp per 0-1 i en la tornada clarament per 4-0. A la següent ronda, en setzens, va perdre al Sequiol davant el Pontevedra per 0-1, i collint una altra derrota a terres gallegues també per 1-0.
L'any següent torna a participar com a equip del segon grup de la segona divisió vencent a la fase prèvia a l'Osasuna per 3-1 i perdent a la volta només per 1-0. començant a la primera ronda contra el Màlaga perdent també per 1-0 a terres andaluses ia Castalia per 0-1.
A la temporada de 1969, en comptar la segona divisió només amb un grup de vint equips, per la dura reducció, cosa que havia motivat el descens de categoria del Castelló, la Copa la van jugar només els equips de primera. Però l'any següent es va produir el retorn de l'equip a la segona categoria del futbol espanyol per la qual cosa va participar a la Copa. Hi va haver un garbell per reduir la participació dels equips de tercera, participant les segones a partir de la quarta ronda.
Al Castelló li va correspondre enfrontar-se a partir d'aquell moment a l'equip madrileny del Reyfra guanyant al seu camp per 0-1 i en el partit de tornada a Castalia pel mateix resultat.
Aquest triomf va oferir al club el que sempre havia buscat; enfrontar-se a un gran pensant a la taquilla, i li va correspondre ni més ni menys que el Reial Madrid, amb el qual s' havia enfrontat els anys 1942 i 1947 posant-ho difícil. Amb ple absolut i record de recaptació va arribar l'equip madrileny a Castalia amb aquesta alineació el 3 de maig de 1970: José Luis, Calp, De Felip, Pentinat, Pirri, Zoco, Fleites, Amanci, espés, Velázquez i Gento. Tot i marcar Isauro els gols d'Amancio i Gento van donar avantatge als blancs. El pitjor en el partit de tornada no va ser que el Madrid es va imposar per 3-0 sinó que una forta entrada de Benito a Fèlix, li va produir la fractura de tíbia i peroné de què li va intervenir el metge del Madrid ja que aquest club va donar ordre que se li fes al jugador tot el necessari afrontant ells totes les despeses. Aquest any el Madrid va ser campió de Copa en guanyar el València per 3-1.
La temporada 71-72 va ser una gran temporada. El Castelló amb Emilio Fabregat de president i Lucien Muller com a entrenador, que havia substituït l'any anterior Vicente Dauder, aconseguia en complir-se les noces d'or l'ascens a la primera divisió del futbol espanyol, el que va ser no només una gran festes per al club sinó també per a tota la ciutat. La temporada tindria afegit un bon colofó coper ja que a la primera eliminatòria va baixar a l'Alcoià en un partit molt bronc a Castalia, on un jugador visitant va agredir Fabregat, realitzant el tinerfeny Valle un lamentable arbitratge que va acabar amb els jugadors Miguel i Andreu i l'entrenador visitant Juanito Vázquez a la Comissaria de Policia. A continuació es va eliminar l'Hèrcules perdent al seu camp però guanyant a Castalia.
Tres dies després de consumat l'ascens de categoria, el Castelló rebia a Castalia ni més ni menys que el Barcelona acabant el partit amb empat a zero. A la tornada van guanyar els catalans per 2-1. La visita del Barcelona havia produït una altra recaptació record el que seria bestreta del que passaria la temporada següent a la màxima categoria del futbol espanyol.
La temporada següent seria brillantíssima per al Castelló, concloent cinquens a la lliga i finalistes de Copa. Mentre es disputava la competició de Lliga es va iniciar el torneig de Copa.. Es va començar baixant al Valladolid a qui va golejar a Castalia per 5-0 encara que perdés a Zorrilla per 1-0. La següent ronda va enfrontar els albinegros amb el València a qui va rebre a Castalia concloent el partit amb empat a zero el que feia creure que el Castelló quedaria eliminat, Però no va ser així i després d'acabar el partit de tornada a Mestalla amb empat sense gols, a la pròrroga, gràcies a un gol de Causanilles l'equip va seguir endavant, amb l'alegria dels milers de castellonencs que s'havien desplaçat a València.
A quarts de final, el sorteig va oferir una eliminatòria amb el Betis a qui es va guanyar amb tota claredat a casa per 4-0 amb tres gols de Clares i un de Planelles, perdent a Sevilla només per 2-0.
A les semifinals es va rebre a Castalia el Spórting de Gijón al qual es va guanyar per 2-0 amb gols de Planelles, que a la tornada va tornar a marcar amb el que es va consumar la presència albinegra a la final de Copa. Per cert que d'aquest partit els puc comptar un parell d'anècdotes. El president Fabregat va donar una puntada de peu a la porta del vestidor albinegre trencant-la davant la sorpresa dels directius locals i el meu entranyable company Chencho i jo estàvem en una llotja correguda retransmetent el partit. Quan va marcar Planelles Chencho va fer tals crits que els aficionats locals, que veien l'eliminatòria perduda i que teníem a la fila de baix, es van aixecar violentament cap a nosaltres impedint l'agressió el diector de Ràdio Nacional a Astúries Juan Carlos Cárdenas que després seria director a València.
Per primera vegada en la història, després d'un dels millors anys de tota la seva existència el Castelló jugaria una final de Copa.
El 29 de juny de 1973 milers de castellonencs arribem a Madrid per presenciar la trobada al Vicente Calderón. Recordo el viatge inoblidable que vam fer els “enviats especials de Mediterrani i La Voz de Castellón: Francisco Pascual, Paco Breva, Pepe Ten i qui signa aquestes notes.
El Castelló va alinear a : Corral, Figueirido, Això, Babilònia, Oscar, Ferrer, Tonín, De el Bosc, Clares, Planelles i Fèlix. En començar la segona part Ortuño va ocupar el lloc de Clares i als setanta-set minuts Cayuela va sortir per Ferrer. El Bilbao tenia un equip enorme amb entre d'altres: Iribar, Guisasola, Vermell, Villar , Arieta, Aranguren, etc., sent Villar que després seria president de la Federació Espanyola el que va marcar els dos gols.
¿Per què va perdre el Castelló enguany sent millor? Analitzant la situació es van donar diverses circumstàncies. El Castelló va triar un hotel molt cèntric en lloc d'anar-se'n als afores, de manera que els jugadors van tenir tot el dia visites d'amics i familiars, després existia un temor a l'equip blanc-i-vermell no perquè aquesta fos una de les seves millors temporades, sinó per la seva enorme tradició copera, de manera que el Castelló va sortir una mica acomplexat, i després per una "gran circumstància” que va ressaltar sempre Emilio Fabregat. Ell tenia el costum de baixar al vestidor dels jugadors intervingut el partit per felicitar-los o donar-los alguna bronca que de vegades va obligar l'entrenador a substituir algun jugador. I en aquella ocasió també va intentar arribar al vestidor, però quan volia abandonar la llotja, el ministre de la Governació Carlos Arias el va agafar i li va dir que mentre no es mogués Franco, allà no es movia ningú. I no va poder en aquells moments dirigir-se als jugadors.
Encara que no es va guanyar, es va fer mèrits i allà van quedar per a la història aquests anys. Si llavors es complien les noces ara, tant de bo ara d'aquí poc, quan es compleixi el,centenari de l'entitat tant de bo puguem viure situacions similars.
Article de José María Arquimbau per a Castelló Base. El CD Castelló torna a la Copa del Rei dimarts que ve en eliminatòria a partit únic davant la UD Las Palmas a l'Estadi Castalia.
